Meditar

Les persones som com cambres. Si trec algun moble d'una cambra guanyo espai. Si en trec més en guanyo més. Si trec tots els mobles la cambra sencera es torna espai. L'espai, però, no s'haurà creat traient els mobles. Tampoc haurà entrat de l'exterior. L'espai ja hi era. Sóc com una cambra ocupada per pensaments. Si disminueixo els pensaments em faig espai, em descobreixo, em rescato, em medito. Això és meditar.

La tanca

El pastor, en veure com la mare endreçava els bolquers mentre tenia el fill nu en braços, el pastor va pensar que les persones som com robes.

Sigues l'últim

Sigues l'últim, l'insignificant, frueix-ho. Si ets l'últim amb tota l'alegria i l'autenticitat no et caldrà res més perquè ja seràs el primer.

Altrament, qui podries ser? On voldries anar? Hi hauria cap lloc millor? L'últim lloc. S'hi està bé. Ningú hi vol estar. A ningú li agrada ser l'últim. Ningú no es baralla per ser l'últim. Per això els últims sempre són gent de pau. Qui combatria contra un últim? Qui ambicionaria ser ell? Ningú!

Només sent l'últim podràs arribar al fons de tu mateix. Si volguessis ser el primer no ho aconseguiries. Tan sols tindries temps per pensar com ser el primer.

Rastres

Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si podem quedar paralitzats durant hores contemplant les bifurcacions d'un branquilló intentant entendre aquest objecte tan anònim però amb la convicció que si l'entenguéssim també comprendríem l'univers sencer marcat com a senyal en aquest tros de fusta seca, si ens costa descobrir allò mateix que tenim a les mans i si en aquesta banda del món les coses són així, qui seria capaç de trobar cap rastre de les coses del cel?

Trobar clus

Em va tocar de viure en un lloc on no era permès de cantar. Les lleis ho prohibien. Em va costar molt d'adaptar-m'hi perquè sempre m'han agradat les cançons i per això vaig haver d'acostumar-me a fer-ho cada vegada més fluix fins que vaig aconseguir que fos inaudible, també pels experts vigilants que tenien cura que la llei s'acomplís estrictament.

Rajoles

Mmm, la vida, el pas del temps —vaig pensar— que boniques que han fet les rajoles. Danke, vaig dir sense voler.

Aniré on vagis

«No insisteixis més perquè t'abandoni i em separi de tu. No, jo aniré on vagis i viuré on visquis: el teu poble serà el meu poble, i el teu Déu serà el meu Déu».

Són paraules de Rut i fa dies que penso que aquesta imatge del núvol les acompanya perfectament tot i no saber ben bé per què.

Hi hagué una vegada

Hi hagué una vegada una paraula que no tenia lletres. Les altres paraules, quan eren al seu costat es neguitejaven molt i es preguntaven com era possible un cas com el seu. «Hauries de fer alguna cosa —li deien— perquè si no a tu mai no et dirà ningú».

Acròbata

La vida d'una persona mai és estàtica i per això s'assembla tant a l'equilibri d'un branquilló que s'aguanta per un subtil i feble però molt sofert punt central.

Mobilis in mobile. Per això és incomparable. Per això no en podem dir res.

Així si, nets, ens aturem a contemplar-lo, no podem deixar de tenir en compte els obstacles que va sortejant per trobar la coherència. Ara s'enfrotarà a una ràfega, més tard s'alinearà amb la brisa suau o, després, com si vulgués volar, girarà amb un petit remolí que el farà caure graciosament per tornar-se a aixecar mentre haurà traçat a l'aire, també amb una cal·ligrafia única, el seu escrit tan coherent.

Si ens aturem

La vida d'una persona mai és recta i per això s'assembla tant al curs d'un riu, o millor, al d'un d'aquells petits recs que es formen quan s'escapa un raig d'aigua de la mànega damunt un terra sec.

La vida com un enviament

 

«Jo-sóc m'envia a vosaltres». Són les paraules que Déu donà a Moisès com a resposta per aquells que es facin preguntes sobre ell.

«Siderar»

La c o n s i d e r a c i ó de qualsevol cosa sempre és o hauria de ser un sotrac per a l'ànima perquè vol dir que aquesta cosa no només haurà estat pensada o vista sinó que haurà estat mirada amb la mateixa perspectiva que els astres.

Qui és Déu per a nosaltres

Fragment d'un text del cardenal Newmann 

Tots sabem que fins els amics més pròxims entren en nosaltres parcialment. Només en certs moments entren en relació amb nosaltres. Però estiguem segurs que el fet de prendre consciència d'una presència perfecte i perdurable, aquest fet per ell mateix, manté l'obertura del cor.

El cel és internacional

«Des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots.» Col, 3

Des d'ara ja no hi ha musulmà ni budista, protestant ni anglicà, ateu ni gnòstic, esclau ni lliure, etc».

Sant Pau volia dir que el cel és internacional.

Instituir un memorial

El Senyor, benigne i entranyable, instituí un memorial dels seus prodigis. i recordant-se per sempre del seu pacte, el donà com a aliment als qui el veneren Salm 110.

«Instituí un memorial». Què pot ser instituir un memorial?

Germà sol

Si digués «Germà sol» com va dir sant Francesc no podria deixar de pensar en tot el què ens agermana.

No saber

«Els israelites, en veure-ho, es deien l'un a l'altre: “Man-hu?” —que vol dir: “Què és això?”— perquè no sabien què era. Fins que Moisès digué: “Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment”».

No saber és terrible. És com si no fos propi d'humans. No saber on porta el camí. No saber si ens hem perdut. No saber noms. Estar davant les coses veient que abans et pensaves que sabies què eren però ara veus que no, no saps. No tenir certesa de res és el no saber.

L'amor és fort com la mort

Dels Tractats de Balduí de Canterbury

L'amor nostre envers Crist és un correspondre-li. És una imatge i una semblança de l'amor que ell ens professa tot i que aquests dos amors no admeten comparació perquè ell ha estat el primer a estimar-nos i amb aquest seu amor proposat com a model s'ha convertit per a nosaltres en un segell que ens configura segons la seva imatge. Abandondem la terrenal i ens revestim de la celestial. Estimem el Crist tal com ell ens estima.

Diu l'escriptura: «Porta'm com un segell dins el teu cor». És com si digués: «Estima'm tal com jo t'estimo. Tingues-me en el teu pensament, en la teva memòria, en el teu desig, en els teus sospirs, en els teus gemecs, en els teus sanglots. Recorda, home, de com t'he fet, de com t'he anteposat a totes les criatures. De la dignitat amb la que t'he ennoblit, de com t'he coronat de glòria i de prestigi, de com gairebé t'he igualat als àngels, de com ho he posat tot sota els teus peus. Encara més, recorda't no sols del que he fet per a tu sinó de les coses dures i vergonyoses que per tu he sofert.

Considera com series un malvat si no m'estimessis. Perquè, qui t'estima com jo? Qui t'ha creat tret de mi? Qui t'ha redimit sinó jo?» Treieu-me Senyor aquest cor que tinc de pedra, treieu-me el meu cor encongit, treieu-me aquest cor incircumcís. Doneu-me un cor nou. Un cor de carn, un cor net. Vós netegeu els cors i estimeu els cors nets. Apropieu-vos del meu. Habiteu-lo, abraceu-lo i ompliu-lo. Vós sou exemplar en bellesa i santedat. Segelleu-me el cor amb la vostra imatge. Senyaleu-lo amb la vostra misericòrdia perquè el meu cos i el meu cor es desfaran, però Déu serà sempre la meva possessió.

Amen.

En la lloança

Avui he llegit un salm que diu: «Obriu-me els llavis Senyor i proclamaré la vostra lloança» i he pensat que tant de bo ho féssim sempre en aquest sentit quan els obrim.

Lentitud

Senyor, doneu-me prou lentitud per trobar les paraules justes
que hauran de dir allò que acabaré dient a qui les diré.
Allargueu els seus silencis fins que trobi la millor.
Allargueu-los fins a la desesperació si cal.
Que la demora faci que allò que diré
quedi net de tota inexactitud,
que la tardança sigui
prou llarga,
amen.

No aguantar el plor

El plor,

el plor verdader, és com una font que brolla sempre en paral·lel a paraules antigues.

L'evidència

The Alchymist, in Search of the Philosopher’s Stone, Discovers Phosphorus, and prays for the successful Conclusion of his operation, as was the custom of the Ancient Chymical Astrologers. Joseph Wright, 1771. Oli sobre tela

Segons explica el relat de la Gènesi al capítol trenta-dos, Jacob, també va demanar a l'àngel, com Manoah, que li digués el seu nom i l'àngel també li respongué: «Per què em preguntes el nom?».

Insistir, insistir, voler saber-ho tot. No hi podem fer res fins que ens adonem que de l'evidència no en podem saber res perquè ella només és ella mateixa i les coses que hi ha fora d'ella no la poden explicar.

El relat diu: «Jacob li demanà que li digués el seu nom, però ell li respongué: "Per què em preguntes el meu nom?" I el va beneir allà mateix».

Probablement, però, l’àngel ja l'havia beneït abans de fer-li la pregunta. Altrament, per què li havia de fer? Li va fer perquè Jacob ja tenia davant seu l'evidència d’allò que feia el cas i davant l'evidència no cal saber ni noms ni res, amb l'evidència en tenim prou. «La evidencia basta» diria santa Teresa. És com ens vol Jesús: evidents de la seva evidència.

La sorpresa

Cares de sorpresa dels pastors dels frescos del santuari de la Mare de Déu del Coll

«El Senyor és present aquí i jo no ho sabia». Són paraules de Jacob del Llibre del Gènesi. Són paraules antigues i fonamentals. Són fonamentals perquè les reconeixem en la nostra pròpia antigor. Un dia jo també les vaig dir, diem. Un dia jo no sabia i ara sé. Caram.

La dimensió de les coses

Quan vaig nèixer la porta de la vida era petita, el camí estret, el coll angost, el pas encongit, la gorja prima, l'aire escàs però algú havia perforat una finestra i la vaig aprofitar per entrar.

La meravella amagada en un nom

Àngels dels frescos del santuari de la Mare de Déu del Coll

Per què tendim a representar-nos gairebé sempre i de manera automàtica els àngels en l’exterioritat dels esdeveniments?

Els àngels de la imatge, per exemple, són fora —separats— del portal de Betlem i podríem dir que en les seves aparicions actuen de manera propera però sempre a fora, al costat, a dalt, venint, anant o dient i mai dins.

El mantell del profeta

Eliseu era un pagès que estava llaurant un camp arran d'un camí per on hi passava Elies que era un foraster que venia a fer un encàrrec des de Damasc.

Autoretrat

Teixits d’immunitat

L’objectiu primer de qualsevol cos, sigui el d’un animal o el d’una societat, és la defensa. Des dels teixits cel·lulars fins als impostos, des de les cèl·lules fins a les lleis. Les societats són teixits d’immunitat que els homes fem per tenir espais de recer, interioritats que ens defensen de l’exterior.

Dubtar

El més important és estar davant seu, no perdre'l mai de vista ni per activa ni per passiva o, com diuen els Salms, glorificar-lo sempre.

Dubtar d'ell és una manera: Abram —que estava davant del mateix Déu— li pregunta quina garantia li dona que ell sigui realment Déu!

Preparar

—Avi, què és la vida?

Flor i arracada

Flor d'acàcia i arracada. Qui ha fet que coincidissin?

A la vora

La vora, la franja, la gira, el replec, la ribera, el marge són parts extremes d'una extensió quan toca un dels llindars que la limiten.

El cor

De la segona carta de sant Pau als cristians de Corint.

«Que cadascú doni allò que el cor li diu»

Com qui diu: «Que no sigui algú que dona alguna cosa, que sigui un cor, que sigui el meu cor, que pugui sentir la seva veu». M'agrada escoltar i ser fidel a aquesta veu. Em sembla que Déu m'omple de favors i fa que tingui sempre allò que necessito per a poder sentir-la.

Fer cas

«Qui m'estima farà cas de les meves paraules i el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell».

És com si aquestes paraules dibuixessin un corrent molt poderós, un circuit, un espai que no permet que el deixis de recórrer fins haver fet el volt sencer.

Enyor

Absència, mancança, privació, esvaniment, penúria, carència, eclipsi, enyor

Pintats a la paret

L’ocellet no vol volar ja volaria ja volaria. L’ocellet no vol volar ja volaria si fos clar. L’ocellet aixeca el vol canta i vola canta i vola. L’ocellet aixeca el vol canta i vola que fa sol.

Francesc Pujols

Tipuana

 

Tants de dies a l'aguait
sota una branca d'acàcia!
Amb pas petit camina el juny
i sembla que tot torna on ha de ser:
al llindar d'un cercle nou
i al fons de la veu que el diu i espera.

Acreditar-se

—Acrediteu-vos. Qui sou?

Aigua corrent mai mata la gent

Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l'estable del seu amo, però a mi ningú no em coneix, el meu poble m'ignora, diu el Senyor. Is 1.

Sosteniu la causa dels orfes i les reclamacions de les viudes i després podreu discutir amb mi, diu el Senyor. Is 1.

De clam ve reclam i després ve reclamació i després ve algú que un dia va anar a reclamar a una oficina alguna cosa injusta per la qual li semblava que mai no havia esta prou rescabalada.

Aquesta injustícia era per a ella més que una ferida sagnant i malgrat els esforços, les seves paraules sempre feien olor de reclamació, sempre deien: «Com és que ningú veu el meu dolor? Amb qui puc parlar de la meva pena? Qui escoltarà la meva soledat? Qui omplirà tanta buidor?»

Les reclamacions semblen veus que surten de les codolles fondes d'un riu quan es buiden. Per això és tan important que els vasos de terrissa que som, siguin comunicants. A quin toll li cal aigua? Un gorg fa una reclamació: si l'he sentida puc fer-me el sord?

Un gorg buit no té sentit. Es converteix en un bassal que es va assecant i trenca el curs del riu fins que s'extingueix la vida de la llera perquè l'aigua corrent no mata. Sosteniu, diu el profeta, sosteniu.

Com aquestes

Al marc d'un mirall enganxat a un mur del carrer de Ceuta pintat amb el vermell de les zones d'alerta dels carrers, hi ha escrit amb tinta blava: «Guapa com aquestes».

Per primera vegada

És a Antioquia on els creients van ser anomenats cristians per primera vegada.

Tot i que pel context el sentit de la frase és clar, aquestes paraules per elles mateixes, fan pensar. Fan que ens preguntem per exemple: «I abans, com érem anomenats els creients?» o també: «Quant de temps abans? Trenta anys abans? Deu segles abans? Mil milennis abans?» Perquè, efectivament, els creients abans de ser anomenats cristians, ja portàvem creient en Jesús des del començament dels temps. La frase situa el punt zero d'aquestes especulacions infinites sobre el transcurs de les eres en l'«ara» de la persona de Jesús que les inclou totes perquè ell és el temps.

Tenir l'univers a les mans

L'Esperit Sant entén el llenguatge de l’univers perquè l’omple i el té a les mans i per això també entén tots i cadascun dels nostres llenguatges locals o particulars. Els entén, no els jutja. Ens entén.

Crònica d'una setmana

No heu rebut un esperit d'esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor. Rm 8

«Tingueu confiança» recordo que deia sovint. I bé ¿quan havíem de tenir confiança sinó ara? La seva absència. Hi pot haver res més desolador?

Conèixer els secrets de Déu

Qui pot conèixer el pensament del Senyor, qui l’ha assessorat com a conseller? 1C.

No em tingueu per indigne dels vostres servents. Sa 9.

Un dia, quan llegia «No em tingueu per indigne dels vostres servents» em va semblar que hi posava: «No em tingueu per indigne dels vostres secrets», com qui diu: «Teniu-me com a digne de les vostres confidències més íntimes com es té a un amic per qui no hi ha secrets.

Qui sap si amb aquest lapsus de lectura no expressava el desig més profund de tota persona: ser amic íntim de Déu, saber tots els seus secrets, tot el que ell sap i no sap, tot el que diu i no diu, compartir-ho sentint-ho dels seus propis llavis com un xiuxiueig. A qui no li agradaria ser el confident de Déu?

Si una mà

La visitació interior

Recordo que el dia anterior em va ser encarregada la cura del foc, dels carbons, de la combustió, del fum i dels corrents d'aire. És una de les coses més maques que he fet: ajudar que l'encens, quan era abocat, pugés com… com l'encens, sí senyor, exactament com sempre havia imaginat que l'encens pujava quan un cor net el feia pujar: abundantment.

Sí o no?

Pau parlant amb Dionís del Déu desconegut dels grecs:

«Dieu que no en sabem res, que no podem saber-ne més amb aquest nostre saber que sap tan poques coses. Qui sap si amb un altre en podríem saber alguna cosa, dieu, però ara, aquí i d’aquesta manera hem de dir, si volem ser honestos amb ell i amb nosaltres, que és desconegut.

Brindem!

Aquella mateixa hora de la nit l'escarceller se'ls endugué, els rentà les ferides, i va rebre immediatament el baptisme amb tots els seus. Després els va fer pujar a casa, els parà taula i celebrà amb tota la família l'haver cregut en Déu. Ac 16

Celebrà amb tota la família l'haver cregut en Déu. El simple fet de creure com a motiu de celebració. Potser la fe mai hagi estat tan ben explicada.

Un record

El salm vuit diu que nosaltres, no és que no siguem nostres, és que som un record de Déu. La frase ve a dir que nosaltres no seríem sense aquell que ens recorda i sense el record que ell guarda de nosaltres. La frase suggereix que nosaltres podem desapareixer de nosaltres per anar a fer estada allà on hi ha aquest record seu de nosaltres. Això és immens perquè significa que aquest seu record ens augmenta, ens fa créixer, ens auxilia, ens amplia, ens completa, ens recolza, ens consolida, ens enriqueix, ens estira, ens arrossega i ens dóna plenitud a cada instant amb autoritat. Com qui diu: «Es va cremar la casa on vivia però ara s'hi està molt bé aquí, amb el cap recolzat damunt el record que tu tens de mi.»

«Que és l'home, perquè us en recordeu, què és un mortal, perquè li doneu autoritat?» Sl 8

L'home del balancí

El salm vint-i-quatre pregunta: «Qui és el rei de la glòria?».

—Sí, qui és, qui deu ser?

Al mateix temps

Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n'hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada?

I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig». Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi».

El més desconcertant, però, fou que mentre ens ho deia, tot això esdevenia, s'acomplia de veritat i al mateix temps que ell anava també venia i tornava i ens preparava estada i era aquí i ens prenia molt fort i els nostres cors s'asserenaven i hi confiàvem i veiem el nostre lloc reservat i moríem i vivíem i això era tant de no creure que ens vàrem agafar als arbres per por de no perdre el coneixement d'aquest nostre saber tan pobre com el de Tomàs.

Cridar

«Jesús cridà: Els qui em veuen a mi veuen el qui m'ha enviat. Jo no he parlat pel meu compte; el Pare mateix que m'ha enviat, m'ha manat què havia de dir i sé que el seu manament és vida eterna. Per això, tot el que dic, ho dic tal com ell m'ho ha comunicat.»

De la dolcesa

«Jo mateix, Pau, us ho demano per la dolcesa i la bondat del Crist»

De la contundència o del to o de la passió o de la urgència d'aquestes paraules de sant Pau se'n pot desprendre que la dolcesa i la bondat eren coses més que evidents entre els primers cristians.

Visita espiritual

Si us voleu baixar l'arxiu en pdf cliqueu aquí.