La litúrgia ha traslladat la festa de Sant Jordi al dia d'avui
L’exèrcit esclatant dels màrtirs entona un cant de lloança, avui. Una joia eterna corona els seus caps i arreu hi ha festes i alegria.
Pel màrtir sant Jordi que us estimà per damunt de tot, sigueu, Senyor, el nostre amor més gran.
Tudó
Jo pensava: «A la meitat de la vida me n'he d'anar, em veig a les portes del país dels morts privat dels anys que em quedaven.» Pensava: «Ja no veuré el Senyor en aquesta vida, no contemplaré ningú més dels habitants del món.»
La Moreneta
Del whatsapp d'un mòbil.
Una ofrena pot ser només un ritual quan li dediquem alguna cosa que no és nostra, però també pot ser autèntica si oferim quelcom que veritablement ens pertany. Un ritual és una manera d’escapar d'allò que és autèntic perquè ¿com podríem oferir realment alguna cosa si no fos nostra, si prèviament no la tinguéssim?
En lluitar contra qualsevol cosa ens obsessionem completament amb ella. L'energia emprada en la lluita fa que l'obsessió sigui absoluta. Hi ha, però, una altra possibilitat. Tot i submergir-nos-hi, podem no ser-la, i aquesta possibilitat s'obté tan sols quan l'afany es torna positiu. Això és el que voldria dir «un esforç positiu a contracorrent».
Déu de misericòrdia
vós que il·lumineu les nostres ànimes amb una llum inesperada, feu que siguem conscients del misteri de la vostra presència també en els moments de foscor.
En un trasllat, el tragí de les coses traslladables o traslladades ens fa presents la quietud i el silenci de les intraslladables.
Unes mans em van tocar per dintre més inauditament que els colors d'un arc al cel i, quan van arribar a la coroneta del cap, es van convertir en ales d’aire obrint-se imparablement.
Quan aquestes mans s’ajuntaren preses de manera inevitable per un corrent que no sabria com explicar, i quan apuntaren o prengueren o simplement tocaren per un instant l'ull cec que tot ho veu, encengueren la gran guspira negra que il·lumina l'univers sencer amb tanta claror que em va arribar com un bany i vaig desaparèixer en elles.
Gràcies Senyor per aquest nou dia, per aquesta nova oportunitat que ens doneu. Que quan acabi la jornada ens trobem una mica més a prop vostre.
Gràcies Jesús que us heu fet germà nostre, feu que al cor de la nostra existència descobrim la vostra presència.
Gràcies pel silenci de la pregària. En ell ens envieu el vostre esperit consolador que bufa sobre les inquietuds que ens poden mantenir lluny de vós i feu-nos descobrir les forces de confiança presents en el més profund de nosaltres.
No em llanceu fora de la vostra presència, no em prengueu el vostre esperit sant. Sl 51.
El salm parla de la presència, de com són les coses amb presència o sense, del fet de la presència per ella mateixa i de com seria tot de terrible sense la presència del Senyor. Serien coses? Hi hauria res? La meva presència tampoc hi seria i això fa pànic de pensar. Què quedaria? Seria tant com no ser.
Senyor Jesús canteu amb nosaltres el to radiant de la vida de tal manera que la font de la joia mai no s’esgoti.
