Per què El banc dels pobres? Perquè en un banc s'hi asseuen els jubilats, els cansats, les dones carregades, els fumadors, els vagabunds, els calígrafs, hi dormen els que no tenen sostre i s'hi enfilen els nens. Val la pena que en parlem?
No, no val la pena, però el cert és que van molt buscats i de vegades s'han de donar moltes voltes fins que no en trobeu cap de lliure. Si mai l'aconseguiu, però, recordeu d'imitar tan bé com sapigueu el paper dels personatges que per una estona se l'han fet seu abans que vosaltres —ells tampoc tenien res— i així podreu passar tan desapercebuts com ells, és a dir feliços.
dimecres, 19 d’octubre del 2022
El banc dels
pobres
dimarts, 18 d’octubre del 2022
Ho sap això
el conductor?
Què deuen pensar aquests arbres cada vegada que l'autobús, tan grollerament com sap, acarona amb una revolada les seves fulles? I el bus, en pensa alguna cosa?
Per petits que siguin, aquí, hi ha hagut una fricció, un soroll i un canvi, no es pot negar, jo ho he vist.
Ho sap això el conductor? I els vianants? I jo, submergit com estic en l'html d'aquest document? Potser tan sols així pugui entendre coses que abans no entenia. Coses rapidíssimes, inatrapables, de fragments de segon. Potser aquest entendre no sigui ni espectacular ni mediàtic ni es pugui explicar ni valgui per a res ja que més aviat és silenciós, anònim i, segons com, molest. Va rebaixant les expectatives i les importàncies al fet d'entendre les coses i, com si deixéssiu de respirar, a poc a poc les porta a la desaparició, al silenci. Res més.
dilluns, 17 d’octubre del 2022
La porta
del portal
de l'àngel
Baixant pel carrer he vist un àngel que sortia d'un portal i he reculat per fotografiar-lo. Era de foc i es veu que, de tant lluminós, els veïns van tractar d'amagar-ne la radiació darrere una porta de ferro perquè la seva llum de nit no els deixava dormir.
diumenge, 16 d’octubre del 2022
Una mena de
mussol
permanent
La immobilitat hauria de ser un exercici imprescindible i previ a qualsevol pregària, meditació o simplement al fet d'estar en silenci, present i despullat de tot. La immobilitat afavoreix la consciència i la consciència la immobilitat.
No recordo que mai m’hagi mantingut dret i immòbil tant de temps seguit i de manera tan intensa i continuada com avui, sense fer cap esforç. Fins i tot he dubtat de si seguia respirant. Sense cap oscil·lació i, en canvi, sense que res del món desaparegués com semblaria desprendre's de tanta quietud. Simplement estava dret mirant.
Com si de sobte, després d'haver-ho aquietat tot, s'hagués desvetllat en mi una mena de mussol interior i permanent que tan sols tenia ulls per a la consciència, sense ser consciència de res en particular, una consciència en estat pur, a pèl o, millor dit, que fos jo qui estigués dins d'ella.
Sense vent, avui dissabte a primera hora, sense ni una ànima al parc, immòbil, amb l’atenció posada en la corba de la carretera de l’Arrabassada per veure com remunten els vehicles el revolt de La Paella.
Així, si ara aparegués algú i em sorprengués preguntant-me alguna cosa sempre podria dir-li que jo tan sols sóc algú que contempla la carretera de l’Arrabassada per veure com remunten els vehicles el revolt de La Paella: això seria tot.
dissabte, 15 d’octubre del 2022
A la banda
de muntanya
del carrer
A la banda de muntanya del carrer hi ha unes torres que marquen l'aire una mica irreal d'aquest entorn. Son altes, senyorívoles, orgulloses, una mica pedants, patrimonials, noucentistes i a mi em recorden aquests carrers quan eren fangars.
Devia tenir set anys que els pares m'hi van portar. Potser era la torre Fior di Maggio, on vivia un company de classe que feia temps que no venia perquè estava malalt. La mestra ens va suggerir que un diumenge l'anéssim a visitar. Es devia parlar de portar-li algun regal. Com que no podíem comprar res i jo tenia poques joguines vaig triar uns quants tebeos, els més nous d'entre els que més m'agradaven.
A mida que arribàvem, la seva mare ens acompanyava al pis superior on hi havia les habitacions. La cambra del col·lega era molt espaiosa i, tot just entrar, em vaig adonar del ridícul que era l'obsequi que li portava davant l'abundor de contes, llibres i joguines de tota mena que hi havia escampats per terra, així que vaig optar per deixar els meus tebeos a un recó dissimuladament. Quan va ser l'hora de marxar vem baixar les escales rodones fins al rebedor on, damunt d'una tauleta, hi havia una joguina preciosa.
Es tractava d'un cotxe de carreres Schuco vermell amb un disseny entranyable. La clau per donar-li corda era sòlida i gran, i el ressort i la molla feien que rodés durant molta estona. Els moviments del volant es transmetien a uns engranatges que dirigien les rodes. Els cèrcols de les cobertes eren sòlids i els tancaven uns pneumàtics de goma que s'agafaven a terra sense relliscar. Jo només coneixia les joguines de llautó i de fusta i aquell objecte tan ben fet em va meravellar.
Els inputs que aquell dia em van arribar m'han quedat com a records però també com si hagués après la lliçó d'una situació que s'hauria de repetir en moltes altres situacions: jo era una fitxa d'una partida on hi havia altres fitxes i entre elles sempre es guardava la mateixa distància. Cap no guanyava ni perdia perquè simplement totes avançaven al mateix temps sense tocar-se ni creuar-se mai per més que ho intentessin.
divendres, 14 d’octubre del 2022
Cap a les
cinc
de la tarda
Cap a les cinc de la tarda el sol hi bat de ple i fa encara més groc el color taronja de la façana. Les ombres que comencen a alçar-se arran de carrer es projecten paret amunt iniciant una escalada que no s'accelerarà ni s'enlentirà ni un pèl.
És impossible passar indiferent davant d'aquesta torre. Sembla l'escenari d'algun film o d'algun llibre de contes i, si hi veniu de nit, les suggestions augmenten perquè té un fanalet encès a la porta, testimoni de quan el carrer era sense empedrar i fosc.
A tocar de la finestra l'heura davalla per la paret a ratxes que fan corbes enforcades o aclarides, depenent del vent.
dijous, 13 d’octubre del 2022
Allò que veia
del que
no veia
Són àlbers, pollancres blancs o xops platejats que fan esvelta i elegant la part obaga de l’arbreda del Torrent de les Monges, dins d'un parc que hi ha a la part alta de Sarrià.
Els ullals dels arbres, senyals de podes antigues, semblen que us observen amb deteniment mentre aneu baixant el camí encimentat que davalla suaument fent unes corbes amples. Malgrat la fressa ambiental sempre es pot arribar a sentir la remor repiquejant de les fulles que giravolten amb l’impuls del vent.
L’anvers dels pàmpols té un color verd fosc que contrasta amb el revers que és clar i acotonat. Això fa que en la distància, quan s'emmirallen al sol, us enlluernin la vista omplint-la de minúscules perforacions. La fulla gira amb l'impuls del vent i quan la part clara reflecteix els raigs de sol es produeix una efervescència fascinant.
De petit em van dir que aquesta banda de les fulles era de plata i, no sé com, m'ho vaig creure. Em quedava llargues estones mirant-les encantat, hipnotitzat pel balandreig electrificant. Quan arribava l’hora de tornar a casa sempre deia: «No, encara no, espera…» com si no hagués acabat de veure tot el que veia en el buit de la contemplació, com si la possibilitat de desxifrar el misteri que la fronda havia de revelar fos imminent. «Espera una mica, si us plau».
«Que sí, que sí, que són de plata, que brillen i espurnegen, que ho estic veient. No sents com respiren mentre repiquen? Espera que estan a punt de parlar!» I m'afanyava a buscar dins del meu cap arguments prou contundents per a demostrar, a qui m'ho pogués preguntar, que allò que estava veient del que no veia era veritat.
dimecres, 12 d’octubre del 2022
Sembla encès
per dins
Es respira un aire de bondat i de puresa per tot el carrer i, a mida que avanço, la llunyania esdevé una elevació.
Les coses més humils —un banc minúscul, una finestra oberta, el repic d’una forquilla batent ous, una branca rosegada pels gossos, la panxa d’una paperera i la bossa negra que en sobreïx batuda per la brisa que ve d'escampar un fum violeta i rosa al cel— totes aquestes coses es presenten amb un aire de felicitat.
La nuesa del carrer té una lluminositat mat. Sembla encès per dins i la claror li surt pels blancs de l'asfalt i dels cotxes. Així, la felicitat de les coses seria un reflex del candor blanc que encara conservaríem en el nostre interior i el silenci del carrer faria encara més amable aquesta humilitat.
dimarts, 11 d’octubre del 2022
No sé quant
temps
No sé quant temps m'hi vaig passejar per aquella terrassa. Potser dues o tres hores. No me n'hauria cansat mai. Hi havia rajoles pintades. Vaig tenir temps de voltar-lo diverses vegades. El lloc era més aviat reduït. La petitesa, però, fa que les coses siguin concentrades i no hi hagi res desagradable.
dilluns, 10 d’octubre del 2022
Després del xàfec
Després del xàfec el sol esquitxava a estones un tall d'herbassar, el verd lluïa i les gotes de pluja brillaven com una meravella.
divendres, 7 d’octubre del 2022
Obriu
parèntesi
Si l'obriu (el parèntesi) hi podreu llegir uns quants relats de moments i de passejades. Comencen després de la pluja que va caure el set d'octubre i s'emmarquen en una ruta que bàsicament transcorre pels carrers de Ticià i de Bécquer. L'estiu ha estat llarg, ha fet molta calor i les passes, lentíssimes, sempre sabien trobar qualsevol motiu per aturar-se, prendre alguna nota i badar.
dijous, 15 de setembre del 2022
Ni remòtament
no ens
hauríem
pogut
imaginar
mai
«A tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima i així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».
dimecres, 14 de setembre del 2022
dissabte, 10 de setembre del 2022
Una operació
delicadíssima
Quan Jesús va revelar-nos la pregària del Parenostre començà amb aquestes paraules: «Digueu: Pare, santifiqueu el vostre nom».
¿Per què Déu pare, abans que res —abans que no li demanem res— en primer lloc, hauria de santificar el seu nom? Perquè ¿què voldria dir «santificar» en una dimensió —la del Pare— on tot és sant?
dissabte, 27 d’agost del 2022
Imatges
i mantells
Mantells
Tenim mantells, vestits, vels o túniques que ens cobreixen el cos per no anar despullats, però de mantells n'hi ha de moltes menes.
dilluns, 15 d’agost del 2022
Mentre
camino
Un dia d'aquests em vaig sorprendre preguntant-me per què hauria de ser dolent que jo, mentre camino, vagi repetint el nom de Déu. Perquè ¿a qui podria fer mal això? Repetir el nom de Déu és recordar-se d'ell. Aquest record evoca la seva presència en nosaltres i en tot el que fem. És un nom sant, pur i gloriós. És el nom de la veritat i per això estem tan estretament units a ell o, millor, som en essència ell mateix. Recordar això no pot ser dolent.
diumenge, 24 de juliol del 2022
dimarts, 7 de juny del 2022
Inconcebibilitat
Els fets inconcebibles són impossibles d'explicar. Per parlar-ne caldria que, per poc que fos, tinguessin un mínim de «concebibilitat» tot i que inconcebible no vol dir inexistent i d'aquí la dificultat de parlar-ne.
diumenge, 22 de maig del 2022
Tancar
el cercle
Una vegada hi havia un frare que quan segava sabia fer una roda amb la garba que l'engolia i desapareixia en el seu interior.
dijous, 6 de gener del 2022
Tota mena
de benediccions
Sant Pau, al càntic amb el qual comença la seva carta als cristians d'Efes, diu: «Ens ha concedit tota aquesta saviesa i comprensió que tenim, ens ha fet conèixer el secret...» Sembla voler expressar l'alegria de saber, de comprendre i de conèixer totes les coses que canten el text.
divendres, 24 de desembre del 2021
dissabte, 11 de desembre del 2021
Exercicis orientals
Orient té exercicis espirituals propis. Potser no s’assemblen als nostres o potser tenen més contactes dels que ens pensem. Com punts d’una taula gimnàstica aquests exercicis es van desenvolupant en la mesura que el deixeble els practica. Per tant, són transformadors o no són.
dilluns, 9 d’agost del 2021
El carrer de La Costa
Accèssit de la categoria de Narrativa Jocs Florals de Vallcarca 2022
Pdf:cliqueu aquí
Al capdamunt
Al capdamunt del carrer de La Costa hi ha una placeta amb dos bancs, una olivera i una balconada que precipita al barranc de la irresolta Baixada de Blanes. Un capvespre, en veure'm assegut fumant, una senyora una mica més gran que jo va demanar-me foc, va encendre el cigarret i va seure al banc del costat.
dijous, 15 de juliol del 2021
El gran estafador
El pensament és un gran estafador, deia el pelegrí. El pensament és l’esforç de l'home per entendre-ho tot. En canvi, l’amor és l’esforç de Déu per entendre'm a mi.
dissabte, 10 de juliol del 2021
No, no era el fuster
«Aquest no és el fuster, el fill de Maria?» Una bona pregunta. La fa sant Marc i explica el que la gent deia de Jesús.
dimecres, 7 de juliol del 2021
Les dues ales d'això
Observa: eres jove. Què en queda? Només el record. El cos ha canviat, la manera de pensar i la identitat també. No en queda res. Només un record i encara gràcies a la foto.
diumenge, 4 de juliol del 2021
Veuràs com creixes
Una vegada li vaig comentar al pelegrí que havia pensat de retirar-me uns dies a algun indret silenciós amb prats i boscos, i em va contestar això:
dimarts, 29 de juny del 2021
Pessigolles
Un nen, ahir, estava assegut a terra al mig de l'esplanada de la plaça, mentre estirava el braç i el cap enlaire amb els ulls clavats al cel. De tant en tant somreia. Amb la mà aguantava una branca d'olivereta seca que conservava una fulla al capdamunt i amb gestos delicadíssims la feia fimbrar graciosament per damunt del seu cap.
dimecres, 23 de juny del 2021
Carta
«Hi ha dies —em va escriure el pelegrí— que camino i camino fins que tot el que faig i penso i dic i veig és ofert al Senyor i quan m'adono que he tingut alguna distracció o algun oblit em ve una pena inconsolable. Aleshores, inexplicablement, comença l'amor.»
dimarts, 22 de juny del 2021
Plor
El salze plorador és un desmai, un salix babylonica, un devessall de llàgrimes verdes que s'esvaneixen fins a terra inundant el meu interior.
dimecres, 16 de juny del 2021
El camí de la devoció
El pelegrí diu que el camí de la devoció és natural i agradable. No és com el camí de la filosofia que remunta els rius fins a les fonts fent grans esforços. Aquesta és una manera ràpida, sòlida i eficient però enutjosa.
divendres, 11 de juny del 2021
Allò que el vent s'endugué
Un dia, el pelegrí va escriure un poema molt inspirat, ple de llum i de revelacions. Expressava amb paraules clares i de manera molt desimbolta com era l’essència de la beatitud. Un cop escrit, pres per la devoció, s'agenollà, donà gràcies a Déu i va deixar el paper plegat sota una pedra.
divendres, 4 de juny del 2021
dijous, 3 de juny del 2021
dilluns, 31 de maig del 2021
dissabte, 29 de maig del 2021
dijous, 27 de maig del 2021
dimecres, 26 de maig del 2021
El res més
Aquesta tarda al parc el silenci és tan gran com l'èxtasi. No han vingut ni els gossos: ningú. Tot parla. Tot és curtíssim però immens. Només se senten els ròssecs de la branca d'un margalló amb el terra —rac-rac— i el perfum de les flors petites com mosquits d'una mèlia, l'Arbre del Paradís. Res més.
diumenge, 23 de maig del 2021
El contacte
Com que feia bo vaig seure a un banc i vaig tancar els ulls. No és que m’adormís, al contrari, tan sols vaig abaixar les parpelles.
dijous, 6 de maig del 2021
La perplexitat
—Avi, què és la perplexitat? —Imagina que la direcció de l'aigua d'aquest rec tot d'una canvia i en lloc d’anar riu avall se’n torna muntanya amunt. —Això no podria ser! —Justament, perquè no pot ser, estaries veient l’impossible i et trobaries molt confós.
dimecres, 14 d’abril del 2021
Una bombolla que era l'univers
que era una sabata
–Per què, per què no puc doblegar el peu aquí? –Perquè es podria enganxar amb les urpes dels graons i prendries mal. –Però si tinc la sabata! –Sí, però dins la sabata hi ha el peu. I després d'aquestes paraules un gran silenci.
dimarts, 6 d’abril del 2021
L'insignificant pas
d'algú pel túnel
d'una bastida
groga
He tornat a trobar el senyor que podeu veure d'esquena a la foto. Deu tenir uns vuitanta anys. Per la manera desimbolta de caminar sembla que hagi estat pastor.
dilluns, 5 d’abril del 2021
Meravella inaudita
El ceramista va saber crear un efecte molt bonic per expressar l'astorament de la Verge en adonar-se que estava flotant en la Glòria. Sembla que vulgui agafar-ne algun floc amb les mans.
diumenge, 4 d’abril del 2021
Pregària de pelegrí
Almenys quan prego m’oblido de tot i reso només per a Déu, per a ningú més. Ell em proveeix d’estones per a fer-ho. Reso en secret, en privat. Ningú no em veu. Reso fora de tot. M’oblido dels quefers i de la gent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)