No aguantar el plor

El plor,

el plor verdader, és com una font que brolla sempre en paral·lel a paraules antigues.

L'evidència

The Alchymist, in Search of the Philosopher’s Stone, Discovers Phosphorus, and prays for the successful Conclusion of his operation, as was the custom of the Ancient Chymical Astrologers. Joseph Wright, 1771. Oli sobre tela

Segons explica el relat de la Gènesi al capítol trenta-dos, Jacob, també va demanar a l'àngel, com Manoah, que li digués el seu nom i l'àngel també li respongué: «Per què em preguntes el nom?».

Insistir, insistir, voler saber-ho tot. No hi podem fer res fins que ens adonem que de l'evidència no en podem saber res perquè ella només és ella mateixa i les coses que hi ha fora d'ella no la poden explicar.

El relat diu: «Jacob li demanà que li digués el seu nom, però ell li respongué: "Per què em preguntes el meu nom?" I el va beneir allà mateix».

Probablement, però, l’àngel ja l'havia beneït abans de fer-li la pregunta. Altrament, per què li havia de fer? Li va fer perquè Jacob ja tenia davant seu l'evidència d’allò que feia el cas i davant l'evidència no cal saber ni noms ni res, amb l'evidència en tenim prou. «La evidencia basta» diria santa Teresa. És com ens vol Jesús: evidents de la seva evidència.

La sorpresa

Cares de sorpresa dels pastors dels frescos del santuari de la Mare de Déu del Coll

«El Senyor és present aquí i jo no ho sabia». Són paraules de Jacob del Llibre del Gènesi. Són paraules antigues i fonamentals. Són fonamentals perquè les reconeixem en la nostra pròpia antigor. Un dia jo també les vaig dir, diem. Un dia jo no sabia i ara sé. Caram.

La dimensió de les coses

Quan vaig nèixer la porta de la vida era petita, el camí estret, el coll angost, el pas encongit, la gorja prima, l'aire escàs però algú havia perforat una finestra i la vaig aprofitar per entrar.

La meravella amagada en un nom

Àngels dels frescos del santuari de la Mare de Déu del Coll

Per què tendim a representar-nos gairebé sempre i de manera automàtica els àngels en l’exterioritat dels esdeveniments?

Els àngels de la imatge, per exemple, són fora —separats— del portal de Betlem i podríem dir que en les seves aparicions actuen de manera propera però sempre a fora, al costat, a dalt, venint, anant o dient i mai dins.

El mantell del profeta

Eliseu era un pagès que estava llaurant un camp arran d'un camí per on hi passava Elies que era un foraster que venia a fer un encàrrec des de Damasc.

Autoretrat

Teixits d’immunitat

L’objectiu primer de qualsevol cos, sigui el d’un animal o el d’una societat, és la defensa. Des dels teixits cel·lulars fins als impostos, des de les cèl·lules fins a les lleis. Les societats són teixits d’immunitat que els homes fem per tenir espais de recer, interioritats que ens defensen de l’exterior.

Dubtar

El més important és estar davant seu, no perdre'l mai de vista ni per activa ni per passiva o, com diuen els Salms, glorificar-lo sempre.

Dubtar d'ell és una manera: Abram —que estava davant del mateix Déu— li pregunta quina garantia li dona que ell sigui realment Déu!

Preparar

—Avi, què és la vida?

Flor i arracada

Flor d'acàcia i arracada. Qui ha fet que coincidissin?

A la vora

La vora, la franja, la gira, el replec, la ribera, el marge són parts extremes d'una extensió quan toca un dels llindars que la limiten.

El cor

De la segona carta de sant Pau als cristians de Corint.

«Que cadascú doni allò que el cor li diu»

Com qui diu: «Que no sigui algú que dona alguna cosa, que sigui un cor, que sigui el meu cor, que pugui sentir la seva veu». M'agrada escoltar i ser fidel a aquesta veu. Em sembla que Déu m'omple de favors i fa que tingui sempre allò que necessito per a poder sentir-la.

Fer cas

«Qui m'estima farà cas de les meves paraules i el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell».

És com si aquestes paraules dibuixessin un corrent molt poderós, un circuit, un espai que no permet que el deixis de recórrer fins a haver fet el vol sencer. En elles hi ha una naturalitat que captiva i arrossega. La naturalitat de la veritat. En elles hi ha la certesa que si hi entrem no ens abandonaran mai. En elles hi ha el vol més gran que ningú no hagi volat mai i la possibilitat d'entendre la seva òrbita. Es tracta de fer cas d'unes paraules en el mateix moment que són dites i escoltades i fer cas de qui estan parlant i fer cas de qui està parlant, de sentir-li la veu. Fer cas vol dir passar a viure dins d'aquestes paraules, ja que tindran prou força per sostenir-me, perquè fa molt temps que són dintre meu. Percebre i fer cas de la seva estada en mi. Fer-ne cas realment. Sentir com saluden. El pare em saluda. Pel to de la seva veu conec que el pare s'allotja dintre meu i em vol. —Qui no et podria estimar, qui no fer-te cas?

Enyor

Absència, mancança, privació, esvaniment, penúria, carència, eclipsi, enyor

Pintats a la paret

L’ocellet no vol volar ja volaria ja volaria. L’ocellet no vol volar ja volaria si fos clar. L’ocellet aixeca el vol canta i vola canta i vola. L’ocellet aixeca el vol canta i vola que fa sol.

Francesc Pujols

Tipuana

 

Tants de dies a l'aguait
sota una branca d'acàcia!
Amb pas petit camina el juny
i sembla que tot torna on ha de ser:
al llindar d'un cercle nou
i al fons de la veu que el diu i espera.

Acreditar-se

Ens hem d'acreditar en totes les situacions com a servidors de Déu. 2 Cor

—Acrediteu-vos. Qui sou?

—Som uns que sembla que morim quan de fet vivim profundament. Som uns que ens han condemnat però encara no executat. Som uns que en les nostres tristeses sempre estem contents. Som uns que enmig de la pobresa n'enriquim molts. Som uns que sense tenir res som amos de tot.

Aigua corrent mai mata la gent

Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l'estable del seu amo, però a mi ningú no em coneix, el meu poble m'ignora, diu el Senyor. Is 1.

Sosteniu la causa dels orfes i les reclamacions de les viudes i després podreu discutir amb mi, diu el Senyor. Is 1.

De clam ve reclam i després ve reclamació i després ve algú que un dia va anar a reclamar a una oficina alguna cosa injusta per la qual li semblava que mai no havia esta prou rescabalada.

Aquesta injustícia era per a ella més que una ferida sagnant i malgrat els esforços, les seves paraules sempre feien olor de reclamació, sempre deien: «Com és que ningú veu el meu dolor? Amb qui puc parlar de la meva pena? Qui escoltarà la meva soledat? Qui omplirà tanta buidor?»

Les reclamacions semblen veus que surten de les codolles fondes d'un riu quan es buiden. Per això és tan important que els vasos de terrissa que som, siguin comunicants. A quin toll li cal aigua? Un gorg fa una reclamació: si l'he sentida puc fer-me el sord?

Un gorg buit no té sentit. Es converteix en un bassal que es va assecant i trenca el curs del riu fins que s'extingueix la vida de la llera perquè l'aigua corrent no mata. Sosteniu, diu el profeta, sosteniu.

Com aquestes

Al marc d'un mirall enganxat a un mur del carrer de Ceuta pintat amb el vermell de les zones d'alerta dels carrers, hi ha escrit amb tinta blava: «Guapa com aquestes».

Per primera vegada

És a Antioquia on els creients van ser anomenats cristians per primera vegada.

Tot i que pel context el sentit de la frase és clar, aquestes paraules per elles mateixes, fan pensar. Fan que ens preguntem per exemple: «I abans, com érem anomenats els creients?» o també: «Quant de temps abans? Trenta anys abans? Deu segles abans? Mil milennis abans?» Perquè, efectivament, els creients abans de ser anomenats cristians, ja portàvem creient en Jesús des del començament dels temps. La frase situa el punt zero d'aquestes especulacions infinites sobre el transcurs de les eres en l'«ara» de la persona de Jesús que les inclou totes perquè ell és el temps.

Tenir l'univers a les mans

L'Esperit del Senyor omple tota la terra, té l'univers a les mans i entén el llenguatge, al·leluia, al·leluia.

Responsori de Pentecosta.

L'Esperit Sant entén el llenguatge de l’univers perquè l’omple i el té a les mans, i per això també entén tots i cadascun dels nostres llenguatges locals o particulars. Els entén, no els jutja. Ens entén. Quan es diu que l'Esperit «entén» es diu, en primer lloc, que és un Esperit intel·ligent, en segon lloc, que ell és el primer a entendre i, en tercer lloc, que nosaltres som els entesos per ell: completament. L'Esperit Sant, en aquest seu esdevenir en nosaltres, sembla una dansa, sembla musical. Pitàgores parlava que els planetes de l'univers, en moure’s al voltant del sol, generen uns sons que combinats produeixen la Música de les Esferes.

Crònica d'una setmana

No heu rebut un esperit d'esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor. Rm 8

«Tingueu confiança» recordo que deia sovint. I bé ¿quan havíem de tenir confiança sinó ara? La seva absència. Hi pot haver res més desolador?

Conèixer els secrets de Déu

Qui pot conèixer el pensament del Senyor, qui l’ha assessorat com a conseller? 1C.

No em tingueu per indigne dels vostres servents. Sa 9.

Un dia, quan llegia «No em tingueu per indigne dels vostres servents» em va semblar que hi posava: «No em tingueu per indigne dels vostres secrets», com qui diu: «Teniu-me com a digne de les vostres confidències més íntimes com es té a un amic per qui no hi ha secrets.

Qui sap si amb aquest lapsus de lectura no expressava el desig més profund de tota persona: ser amic íntim de Déu, saber tots els seus secrets, tot el que ell sap i no sap, tot el que diu i no diu, compartir-ho sentint-ho dels seus propis llavis com un xiuxiueig. A qui no li agradaria ser el confident de Déu?

Si una mà

La visitació interior

Recordo que el dia anterior em va ser encarregada la cura del foc, dels carbons, de la combustió, del fum i dels corrents d'aire. És una de les coses més maques que he fet: ajudar que l'encens, quan era abocat, pugés com… com l'encens, sí senyor, exactament com sempre havia imaginat que l'encens pujava quan un cor net el feia pujar: abundantment.

Sí o no?

Pau parlant amb Dionís del Déu desconegut dels grecs:

«Dieu que no en sabem res, que no podem saber-ne més amb aquest nostre saber que sap tan poques coses. Qui sap si amb un altre en podríem saber alguna cosa, dieu, però ara, aquí i d’aquesta manera hem de dir, si volem ser honestos amb ell i amb nosaltres, que és desconegut.

Brindem!

Aquella mateixa hora de la nit l'escarceller se'ls endugué, els rentà les ferides, i va rebre el baptisme amb tots els seus. Després els va fer pujar a casa, els parà taula i celebrà amb tota la família el fet d'haver cregut en Déu. Ac16

Celebrà amb tota la família el fet d'haver cregut en Déu. El simple fet de creure com a motiu de celebració. Potser la fe mai haurà estat tan ben explicada.

Un record

El salm vuit diu que nosaltres, no és que no siguem nostres, és que som un record de Déu. La frase ve a dir que nosaltres no seríem sense aquell que ens recorda i sense el record que ell guarda de nosaltres. La frase suggereix que nosaltres podem desapareixer de nosaltres per anar a fer estada allà on hi ha aquest record seu de nosaltres. Això és immens perquè significa que aquest seu record ens augmenta, ens fa créixer, ens auxilia, ens amplia, ens completa, ens recolza, ens consolida, ens enriqueix, ens estira, ens arrossega i ens dóna plenitud a cada instant amb autoritat. Com qui diu: «Es va cremar la casa on vivia però ara s'hi està molt bé aquí, amb el cap recolzat damunt el record que tu tens de mi.»

«Que és l'home, perquè us en recordeu, què és un mortal, perquè li doneu autoritat?» Sl 8

L'home del balancí

Qui és aquest rei de la glòria? El Senyor, el Déu de l'univers, aquest és el rei de la glòria. Sl 24

El salm pregunta: «Qui és el rei de la glòria?». —Sí, qui és, qui deu ser?

Al mateix temps

Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n'hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada?

I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig». Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi».

El més desconcertant, però, fou que mentre ens ho deia, tot això esdevenia, s'acomplia de veritat i al mateix temps que ell anava també venia i tornava i ens preparava estada i era aquí i ens prenia molt fort i els nostres cors s'asserenaven i hi confiàvem i veiem el nostre lloc reservat i moríem i vivíem i això era tant de no creure que ens vàrem agafar als arbres per por de no perdre el coneixement d'aquest nostre saber tan pobre com el de Tomàs.

Cridar

«Jesús cridà: Els qui em veuen a mi veuen el qui m'ha enviat. Jo no he parlat pel meu compte; el Pare mateix que m'ha enviat, m'ha manat què havia de dir i sé que el seu manament és vida eterna. Per això, tot el que dic, ho dic tal com ell m'ho ha comunicat.»

Cridar és més que dir. Tan portentós era el que anava a declamar. Jesús cridà: «Que no ho enteneu? Els qui em veieu a mi també veieu aquell que m'ha enviat. Us ho dic a crits perquè és com m'ho ha dit ell i ja sabeu que tot el que us dic sempre ho dic tal com el Pare m'ho comunica».

De la dolcesa

«Jo mateix, Pau, us ho demano per la dolcesa i la bondat del Crist»

De la contundència o del to o de la passió o de la urgència d'aquestes paraules de sant Pau se'n pot desprendre que la dolcesa i la bondat eren coses més que evidents entre els primers cristians.

Visita espiritual

Si us voleu baixar l'arxiu en pdf cliqueu aquí.

Amor pel Tot

El cobricel dels núvols

Visc dels excedents del Primer Amor.

El seu esclat en mi encara ressona

de desacoblar-se dels seus orígens 

per prolongar-se cap a fora 

en nombrosos començaments lliures i nous

que alimenten aquest incorregible cas meu 

d’Amor pel Tot per Transferència. 

Exercicis d'interiorització

Abocat al balcó, dir que vaig veure volar una bossa de plàstic blanca ballant força estona davant els meus ulls que de manera progressiva s'anaven embadalint captivats per la coreografia de l’espectacle, seria dir massa poc.

El pardal

The Sparrow

[El pardal]

To my Father

Aquest pardal
       que ha arribat a la meva finestra
              més que una cosa natural
és una veritat poètica.

Barana

Un carrer

El carrer de la lloança

Fra Ginebre

Resulta que un diumenge cap a finals de febrer, quan el mossèn donava la comunió, es va adonar que fra Ginebre tenia les galtes vermelles. Se'l veia més emocionat que de costum, que ja és dir.

Quan va acabar la missa el mossèn se li va apropar i li va dir:

–Fra Ginebre, us veig molt content avui: I doncs? Heu tingut bones notícies?

Espectacle

La gent que era present en aquell espectacle, després de contemplar tot el que havia passat se'n tornava donant-se cops al pit. Els seus coneguts i les dones que l'havien seguit es mantenien a distància mirant-s'ho.

Entrar. Jesús entra a Jerusalem. Entra de fora. Entrant de fora, d’on i on entra? Què hi ha a fora? Què som nosaltres, a dins? L’invisible entra en el visible o l’imperceptible en el perceptible o l’inimaginable en l’imaginable o la no-matèria entra en la matèria o allò que no és, entra en el ser.

La entrega

Hoy el cura, en lugar de decir «esto es mi cuerpo entregado por vosotros» ha dicho «este es mi cuerpo que se entrega por vosotros», como queriendo decir que un cuerpo con toda su corporalidad se entregaba él a él mismo y no como una agencia entrega un paquete.

De la segunda versión se deduce que este cuerpo entregado, los discípulos lo tocaron con sus manos. No podía ser de otra manera si realmente era su cuerpo y si realmente éste se entregaba. Él no mentía ni exageraba ni tampoco cridava ni alçava la veu ni es feia sentir pels carrers ni trencava la canya que s'esberla ni apagava la flama del ble que vacil·la.

Las cosas siempre eran como eran cuando él hablaba.

Es pot lloar sense paraules?

Silenciosament, sense que ningú els senti la veu.

Es pot lloar sense obrir els llavis? Sense paraules? No podem no ser paraules i menys d’ençà que la paraula s’ha encarnat i habita tan íntimament en nosaltres que deixem de ser nosaltres perquè tot el nostre ser ha esdevingut paraula. Si per provar de pensar una lloança sense paraules la comparem, per exemple, amb el vent, aquest mateix vent ja és paraula i tot allò que pensem o sentim del vent són paraules i sense la paraula no tindríem vent.

Lloar

Es defineix l'estat de lloança com un estat òptim.

Molts salms en parlen.

Què vol dir, però, lloar?

Exactament

A tu et diran «Jo me l'estimo». Is 61

Com un càntic. Així, exactament: com un jove esposa una donzella, content de tenir-te, com el nuvi està content de tenir la núvia. Així, exactament, per amor. Per amor de Sió no vull callar, no vull reposar per Jerusalem fins que no aparegui com un raig de llum el seu bé i la seva salvació com una torxa encesa, fins que jo no sigui la corona magnífica i la diadema reial i el Senyor m'estimi i tingui marit la meva terra. Així d'exactament, però ells no s'ho creien i jo em desesperava fins a plorar perquè no els sabia explicar que les coses eren així.

Ah, els seus fruits!

Ell em digué: «Has vist, fill d'home?». Cfr. Ez 47.

Ell em digué: «Ep, tu, has vist això?»

      Em va fer tornar enrere, a la vora del riu, i vaig veure molts arbres a banda i banda i tots els arbres eren dins meu i les meves entranyes eren la seva terra.